Fitxa del lloc

Nom de la ruta: 1. Erillcastell

Nom
1. Erillcastell
Coordenada X (ETRS89)
0.80146551132202
Coordenada Y (ETRS89)
42.424121777934
Poble
Erillcastell
Tipus de lloc
Poble o despoblat
Origen del nom
Desconegut
Interès
Històric / Arquitectònic
Descriptor

Erillcastell (simplement Erill per als habitants de l'entorn) té tot l'aspecte de ser un nom de lloc creat a partir del nom de llinatge Erill. S'ha tendit a interpretar que aquest indret és el que dóna origen al nom Erill, però bé podria ser que Erillcastell procedís del fet que aquesta va ser la ubicació del castell dels Erill, i que el nom Erill tingués origen a l'Erill de la Vall de Boí (Erill la Vall). En tot cas, la hipòtesi de Coromines sobre l'origen del nom (un iri-iri amb valor augmentatiu poble-poble, és a dir "el poble gran") no passa de ser una proposta fantasiosa, que d'altra banda es contradiu amb el caràcter isolat i remot de l'indret.

Erillcastell és un punt d'arribada i un punt de partida. Hi fem cap des del costat de Malpàs o Raons, des d'Esperan, o des del costat de Peranera, i a partir del poble podem prendre qualsevol de les moltes opcions: cap a la Borda d'Amont, i des d'allà cap a Santa Margarida o cap a la part alta de la vall, o cap a la Borda d'Avall i el barranc.

Erillcastell se situa sobre el mateix estrat de materials volcànics que Peranera, un a cada banda de la vall com si en controlessin l'entrada, i de fet tots dos són nuclis formats a l'entorn d'una construcció defensiva (un castell, o una torre). Dels castells d'Erill i de Peranera tot just en queda algun dels murs, ara integrats en habitatges que, de fet, ja han estat abandonats. 

L'origen d'Erillcastell és, ben segur, medieval, en un context d'inseguretat que feia aconsellable establir l'habitatge a tocar de les fortificacions. Altrament, no s'explicaria una ubicació en un lloc mancat d'aigua, que calia obtindre transportant-la des de l'aljub que es troba a les Collades (el Pou) o, més modernament, mitjançant una conducció de plom des de la Font des Fonts. Per tant, no seria inversemblant que una ubicació anterior al poble actual es trobés en un altre indret relativament proper.

Els indrets de la ramaderia

La ramaderia constitueix la font de sosteniment tradicional per als habitants d'aquests indrets, com a pràcticament tota la resta de contrades de muntanya. Fins fa relativament poc, cada casa posseïa algunes vaques i algunes ovelles (el terme "bestiar" fa referència específicament a les ovelles), algunes cabres, i alguna bèstia de càrrega (mules o rucs). Les cases més "fortes" tenien bous per a llaurar (a falta de bous, se solia llaurar amb vaques), i les més pobres, que tenien poca terra, llauraven cavant a mà o havien d'emprar (manllevar) els animals. Tothom, òbviament, posseïa poralla (aviram), conills, i algun porc per poder disposar de carn amb una certa freqüència.

La gestió del vacum i del bestiar de llana presenta una certa complexitat. Cal aprofitar l'herbatge que la terra produeix en diversos indrets al llarg de l'any. El resultat és un cert grau de mobilitat que pot arribar a ser transhumància: pr'avall a l'hivern i a la montanya a l'estiu. Però també localment hi ha un ús estacional dels diversos estatges, des dels prats de ribera i mitja muntanya fins a l'alta muntanya: els primers són dallats a primers d'estiu i, un segon cop, a la tardor (el rebast), mentre la gran part dels animals són a la montanya. Semblantment, durant l'hivern algunes cases disposen de prats i bordes a la ribera, la qual cosa els permet de fer péixer aquests indrets més baixos i d'estabular-hi els animals a l'hivern, tot aprofitant l'herba emmagatzemada a l'estiu si el temps ho exigeix.

Algunes d'aquestes bordes arriben a tindre un caràcter de semihabitatge, amb l'estada temporal d'un bordaler que s'encarrega dels animals. Això fa que al voltant s'hi desplegui una certa infrastructura d'instal·lacions secundàries, com ara corrals espaiosos, o horts. Un bon exemple de borda de ribera el tenim a la Borda d'Avall (consulteu el camí), i un altre, més ben conservat i amb caràcter d'habitatge temporal, és el de la Borda de Martí. En aquest segon cas, el camí ens porta per diversos llocs on podem observar terres i instal·lacions que s'hi vinculen (prats de ribera, bancals que aprofiten terrenys a priori pobres, canalitzacions de reg, corrals badívols, boscos).

Els usos agraris de l'espai

Hi ha una dimensió agrària de poca extensió però de gran importància alimentària, representada pels horts

Tal com funciona la ramaderia de muntanya avui, i deixant de banda els horts, costa imaginar que altres terres són cultivades amb una finalitat que no siga obtindre aliment per als animals. La ramaderia es fa més extensiva a mesura que disminueix el grau d'autosuficiència de les cases, que abandonen part del conreu de cereal o llengums i dediquen més terreny a les pastures. Això val per a terres més baixes i properes a les poblacions, però també, i especialment, per a terres relativament altes, i explica la presència de terrasses que se situen en el límit de les pastures d'alçada, o dins d'aquestes, i que són testimoni d'antics conreus. És una conseqüència de la industrialització i el canvi econòmic: a mesura que l'economia es basa més i més en els diners, la possessió de bestiar és la principal font de benefici, la qual cosa s'adequa bé a un context on la mà d'obra agrícola és cada cop més escassa; hom abandonarà progressivament antigues pràctiques com ara el conreu de cereals, fins i tot el conreu dels horts, o l'aprofitament de la fruita i dels fruits secs. 

Els Bancals de Codó, a Erillcastell, o el Campo d'Enrens a Peranera, són exemples clars del que diem. Es tracta de llocs aprofitats avui pel bestiar, durant l'estiu, però que en èpoques passades havien estat conreus on, sobretot, se sembrava sègol ("séguel") o blat. El camí que porta d'Erillcastell a la Borda d'Amont ens permet d'accedir a alguns d'aquests antics conreus, però encara més si pugem pel camí que passa pels Bancals de Conques, els Bancals de Codó i l'Orri, fins a les Planes de Rutxer.

Igualment, de manera no tan evident, hem de remarcar altres fenòmens que responen a la mateixa causa:

- la fruita dolça no és aprofitada: prinyoners, pomeres, pereres... són arbres que s'han asilvestrat (en èpoques passades se'n tenia cura i fins i tot s'hi practicaven empelts);

- el mateix podem dir per als arbres productors de fruits secs, com ara noguers o avellaneres;

- similarment, els marges dels prats (les barreres) no s'aprofiten i els veiem desenvolupar-se en desmesura. Arbres dels quals s'obtenia fulla per als animals ja no són aprofitats: freixos, moixeres, trèmols, fins i tot roures...

- la fusta dels arbres de barrera o de bosc tampoc no s'aprofita, i aquests espais es tornen també menys "humanitzats": avellaneres (de les quals s'obtenien barres), telleres i trèmols (d'on s'extreien vigues i llates per a fer teulats), alzines (d'on s'extreia carbó vegetal), roures (d'on s'obtenia llenya)...

- els boscos de roure, que proporcionaven grans quantitats de bellota, no s'aprofiten més amb aquesta finalitat;

- una bona part de terres que eren de conreu o de prat han estat "engolides" pel bosc o per vegetació arbustiva.

La llengua

La parla de la vall de Peranera és el català alt-ribagorçà amb els trets típics de la seua variant oriental.

En els diversos indrets podreu observar termes relatius a l'orografia o a les activitats de maneig del bestiar, de la fusta, de la terra, etc:

als Artigons, alguns comentaris sobre la fusta;

a la Borda del Mig, sobre les maneres d'identificar els espais;

als Aubaguins hi ha un seguit d'observacions sobre el lèxic relacionat, sobretot, amb el món ramader.

Algunes característiques fonètiques:

a Casterissol: formes com maior, puiarroifai... que en català estàndard presentarien [ʒ] entre vocals (major, pujar), o [ʧ] en posició final (roigfaig) i en ribagorçà presenten [j];

a la Borda de Martí: formes com [bʎat] per a "blat" o [pʎa] per a "pla", un tret propi del ribagorçà;

a la Borda de Martí també, la forma molre, exemplifica el cas nombrós del tipus venrepenre... Formes conservadores en relació amb les generals del català, que majoritàriament ha generat una seqüència consonàntica -dr-;

als Aubaguins s'exemplifica el cas de metàtesi de -r- en la forma crabes.

Característiques morfosintàctiques:

Casterissol: sobre l'ús de formes de ser en lloc d'haver en imperfet d'indicatiu;

a la Font de la Peralta i a la Iglésia d'Esperan: formes en -àvom -àvou, -évom -évou, -ívom -ívou, en imperfet d'indicatiu;

als Aubaguins trobareu diverses observacions sobre formes adverbials d'ús locatiu.

Fonts escrites

Núria ALTURO & Josep Manel FONDEVILA La frontera lingüística "ribagorçà"-"pallarès", treball de recerca en Dialectologia catalana, Estudi General de Lleida, 1986.

Joan COROMINES Onomasticon Cataloniae – Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, 8 volums, Barcelona: Curial, 1989–1997.

Glòria FRANCINO Els noms de lloc del Pont de Suert, Lleida: Pagès, 2005.

Xavier TERRADO, Carme FEIXA, Joan Ramon PIQUÉ & Rosa NORAY Els noms de lloc de Vilaller, Lleida: Pagès, 2005.

 

 

Descriptor històric

L'esment més antic d'Erillcastell data de juny de 1024, al Cartoral de Lavaix (Puig i Ferreté, 1984), en un document de donació d'una terra al monestir de Lavaix:

In Dei nomine. Ego Radipertus, que sunt [sic] manimisor de Ulina, expunsit illa Deus et trina maiestas ut mandavit michi ut faciam carta de una terra ad domum Sancta Maria et sancti Petri apostoli et sancti Laurencii que sunt fundati in cenobio Lavadius; est ipsa terra in castro Erilli, in loco ubi dicitur Terravone*, de oriente et de occidente terra Radiperti, de super et de subtus Spondas, in quantum istas affrontaciones sonant ab integrum, est manifestum.

Facta ista carta in mense iunio, anno ·xxvi· regnante Rodeperto rege.

Sig+num Radiperto, qui ista carta elemosinaria rogavit scribere et testes firmare. Sig+num Langobardo, filio Guifredo. Sig+num Sanci, filio Raisendo.

Bradila presbiter rogitus scripsit.

* No sabem a quin lloc fa referència Terravone, que no podem relacionar amb cap nom de lloc actual.

Fonts escrites:

Ramon d'ABADAL i de Vinyals Catalunya Carolíngia III: Els comtats de Pallars i Ribagorça, Barcelona: IEC, 1955.

Ignasi PUIG i FERRETÉ El cartoral de Santa Maria de Lavaix: el monestir durant els segles XI-XIII, La Seu d'Urgell: Societat Cultural Urgel·litana, 1984.

 

Fonts orals

L'arribada de l'electricitat a Erill, als anys 70 del segle passat (Ramon Jordana) (escolteu-ho):

Que va ser mon cosí al cel siga, ca de Mongai; ell i un antre que va 'star molts anys a l'Abadia, que li diven Patricio, que van treballar a la mina, i primer hi va entrar mon cosí, que es diva Pepito, a la ENHER, a central, a una central d'allà de Bono, i ell a después hi va fer entrar agueixo Patricio que eren estat de companys a la mina, i allavons... clar, ell ia va anar seguint així com van anar fent es centrals; totes es centrals va seguir; 'llavons va ser que mon cosí va empujar pa posar la... ho va demanar i van concedir la llum.

El comentari és altament significatiu: com tants altres pobles, aquest veia passar a tocar la industrilització dels anys 50 i 60 sense rebre'n cap benefici: el projecte miner d'Erill i Malpàs havia estat concebut en origen com una via de desenvolupament de la comarca, que activaria les comunicacions i permetria que els productes locals (no només el carbó) es beneficiessen dels circuïts comercials. En realitat, el que es va acabar imposant va ser el model franquista o tardofranquista, que es beneficiava de la mà d'obra poc qualificada en profit de les grans infrastructures industrials privades. A Erillcastell no hi arribaria res que s'assemblés a una carretera fins a l'entorn de 1990, i l'electricitat hi arribaria cap a 1970, quan es darrers habitants començaven a fer les maletes. A ca de Puiol i ca de Mongai encara en gaudirien un temps: encara és possible trobar evidències de la instal·lació elèctrica a l'interior d'aquestes cases, però no hi ha rastre d'enllumenat públic, perquè era una iniciativa estrictament privada que, tal com diu Jordana, va ser possible perquè Pepito de Mongai era un treballador d'ENHER que va poder moure fils... Si us fixeu en els pals que porten el cable a Erill, i en el cable mateix, veure que en realitat és una instal·lació relativament moderna (pals de ciment i cable folrat). La instal·lació es troba, òbviament, en un estat francament millorable, tot i que ca de Puiol continua pagant el dret de subministrament.

Geologia (tipus d'element d'interès)
Descriptor geològic
Documents sonors
electricitat a Erill
Enllaços

Erillcastell a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Erillcastell


Imatges
Rutes (10)
Nom Tipus d'itinerari Llargada
+info
BORDA DE MARTÍ - ERILLCASTELL històric
veure fitxa
CALBERA - CONQUES - ORRI històric
veure fitxa
ERILLCASTELL - BORDA D'AVALL històric
veure fitxa
ERILLCASTELL - GIROSTES de dalt i BORDA DEL MIG històric
veure fitxa
ERILLCASTELL - PERANERA geològic
veure fitxa
ERILLCASTELL - PERANERA per Prats de Miro històric
veure fitxa
ERILLCASTELL - SANTA MARGARIDA històric
veure fitxa
ESPERAN - ERILLCASTELL històric
veure fitxa
MALPÀS - ERILLCASTELL geològic
veure fitxa
PER DINS D'ERILLCASTELL històric
veure fitxa